Mohamed Ahmaddan

Maître Restaurant Hotel Alimara

 

De Cefchauen a Barcelona, Integració a la societat Catalana

Galeria de fotos de la trobada del dia 22 de Juny de 2007


Guió de la intervenció de Mohamed:

"ELS MAGRIBINS A CATALUNYA"
Per: Mohamed Ahmaddan 22/06/2007
Hola a tothom!
El meu nom és Mohamed Ahmaddan, però també em diuen Moha, a la feina.
Primerament, voldria agrair a tots, i especialment a la Lurdes i al Xavier, l’haver estat convidat a aquesta xerrada.
Sóc d'origen magribí. Vaig néixer en un poblet petit de muntanya, al nord del Marroc, a uns 100 km de Ceuta. Actualment el meu poble, Chefxaouen, es molt visitat. Els darrers 15 anys ha crescut molt. Es pot dir que és una cuitat, però, malgrat tot, conserva el caràcter i costums de la zona. La gent encara té temps: no corre i tothom sap de tothom. Quan un va a prendre un cafè, és informat dels esdeveniments recents, fàcilment et posen al dia; la informació viatge de boca a orella. Però tot canvia molt i molt ràpid.
Farà uns cinc anys vaig arribar a Barcelona. Actualment tinc la nacionalítat espanyola. Estic casat amb la Marta, la meva dona. Ens vàrem conèixer l’estiu del 98 al Marroc, a l'hotel on jo treballava.
Des de molt petit, se’m donaven bé els idiomes. A classe ja destacava amb el francès. Tenia facilitat de comunicació i sempre m'he sentit encuriosit per el fer de la gent. A l’adolescència me n’anava a seure al costat de la "Kasbah" (forticació). Allà treballava un amic del meu cosí. Molts cops en demanava si el podia ajudar. Molt de gust, jo acompanyava alguns turistes en el recorregut. Em guanyava la simpatia dels visitants sense demanar res a canvi. Ells m'oferien alguns dirhams. És aquí que començo fer el primers contactes amb estrangers.
En aquella època vaig treballar en un munt de coses: vaig vendre peix, després pollastre, vaig fer de paleta, etc. En el barri va córrer la veu de la meva habilitat amb els forasters. Així és com en Hassan, propietari d'un petit hotel-restaurant, em cridà per treballar-hi. M’hi vaig estar 15 anys. Tota una escola…! Observava els costums de tothom qui entrava. El món m'arribava a la porta de casa.
Sempre he sigut una persona curiosa. M'ha agradat saber de la gent, la seva forma de comportar-se, de vestir, de pensar, de divertir-se. Treballava i dormia en el mateix hotel. I… el poc temps lliure que hem quedava, el dedicava a acompanyar alguns hostes a fer una volta per el poble. L'hosteleria ha sigut com una gran escola. He conegut tot tipus de persones, hipis, fumetes, pintors, escriptors, artistes coneguts, diplomàtics, governadors, trafícants, polícies, etc. I de tot n’he après alguna cosa. L'hotel era com casa meva. El jefe viatjava sovint i deixava l’hotel al meu càrrec. Podia confiar plenament en mi.
Tot i sent un treballador, em considerava un home privílegiat. No hem faltava res i no tenia cap intenció de marxar, ni del meu poble, ni del país. En nombroses ocasions, m'havien ofert treball a l’estranger. Inclús més d'una dona volia casar-se amb mi, amb la possibilitat de viure a l'estranger. Però la idea ni em passava pel cap. Fíns l'estiu del 98, quan vaig conèixer la Marta.
És important mencionar les dificultats legals que vàrem passar per obtenir el papers. Primer per casar-nos, desprès per obtenir el llibre de família i, fínalment, el visat. Tres anys en total. En més d’una ocasió i més d'un advocat, vistes les difícultats, acabaven aconsellant a la meva dona la possíbilitat de fer-me venir il.legalment, i empadronar-me just en arribar. Gens aconsellable, vista l'experiència d’alguns compatriotes que he anat coneixent.

TEMES A TRACTAR:
Motius de la vinguda a Espanya.
No hi havia més remei, la millor opció era venir jo. Ja coneixia l’idioma i part dels vostres costums. En canvi, a la Marta li seria més difícil per moltes raons. Primerament per l' idioma, desprès pels costums, caràcter i religió. També pel seu treball. Allà la gent no coneixen què és el shiatsu i menys la tècnica metamòrfica. Potser sí a les grans ciutats, com Rabat i Casablanca, però a la resta no. El canvi de mentalitat no és fàcil i vol temps. Per tant, degut al meu caràcter i l’agilitat en la comunicació, aprendre noves formes em suposaria menys esforç que a ella. Sempre posant per davant de tot el benefíci de la nostra relació.
Com vaig conèixer la meva dona.
Un dia per la nit, en un mes d' agost de molt treball, van arribar al hotel tres noies demanant habitació per dormir. L’hotel estava ple i difícilment trobarien habitació en un altre lloc. Sabia que els hotels del poble estaven plens. Els ho vaig dir. Elles van insistir, no els importava dormir allà on fos. Finalment els vaig proposar compartir amb més gent una sala a la 3a. planta. Van acceptar encantades. Mes tard, a l'hora del sopar, em vaig dirigir en català a una de elles. I aquí comença la nostra història.
Dificultats en la tramitació del papers.
"Sembla estrany que els inmmigrants il.legals tardin tant poc en creuar l'estret, i els legals tardem tres anys". Tres anys d'espera i difícultats, paper rera paper. En realitat qui va patir més els tràmits va ser la meva dona, Per a mi obtenir els papers des dels ajuntaments i llocs oficials era relativament fàcil. Les dificultats venien del desinterès, la poca i mala informació que mostraven en el consolat espanyol a Tetuán i en el registre civil de Barcelona, amb el consegüent retard i lentitud de la tramítació.
L’arribada a Espanya, a Catalunya.
El 5 de maig del 2002 vàrem fer nit a Granada. L'endemà vàrem agafar un vol cap a Barcelona. L’arribada a Barcelona va ser el 6 de maig del 2002. A partir d'aquí comença la meva història a Barcelona.
La vida a Espanya, a Catalunya.
La vida fora del país d'origen, en realitat no es fàcil, i més per a un immigrant. Perquè abandona el seu país, la seva família, els amics, els costums, la llengua, tota una manera de comportar-se en la seva cultura. És a dir, deixar-ho tot i començar de nou en un altre lloc, en un altre país. Això requereix molt d'esforç i voluntat per poder aprendre i ser un més. Però, gràcies a dèu, he pogut superar les difícultats, amb molta paciència i amb l’ajut de la meva dona i també d’altres persones en l’entorn laboral.
Avui em sento orgullós d’haver tingut la paciència, i la força, per poder sentir que sóc un més en aquest país.