Andreu Trilla

Títol: "Una proposta de lectura de textos bíblics"

Andreu Trilla és Provincial de l´Escola Pia de Catalunya. Ha estat gerent del Servei Social per la inclusió social, una entitat que s'ocupa bàsicament de gent en risc d'exclusió.
www.escolapia.cat/serveiSolidari/media/Pdf/Memoria/Memoria2004.pdf

Marie Balmany wiki

Marie Balmany entrevista

traduccions de Marie Balmany, Editorial Fracmenta

Presentació Marie Balmary per Andreu Trilla

Fins avui mateix, jo no tenia el gust de conèixer personalment Marie Balmary. D’ella, doncs, no podria dir més que alguna afirmació genèrica: el seu ofici de psicoanalista, practicat durant anys llargs, l’ha preparada per a l’escolta atenta del cor humà i de les seves necessitats més autèntiques.

Goso dir que coneixia, en canvi, la seva obra. Havia llegit tots els seus llibres, gràcies a un company i amic, a qui dono les gràcies públicament, com agraeixo també a l’Editorial Fragmenta poder veure editada la meva traducció de “El monjo i la psicoanalista” a la vegada que la seva comprensió vers la feina del traductor. No em puc estar de dir com m’agradaria que la resta de l’obra de Balmary pogués arribar a mans del públic que llegeix en català.

He perdut el compte de les vegades que he llegit i rellegit aquells llibres. Allò que més em va agradar potser va ser que m’hi retrobava personalment. L’autora explica que no li podia haver passat res de millor, com a lectora de l’Escriptura, que haver trobat altres persones que desitjaven també llegir-la lliurement, cosa que com ella mateixa adverteix no vol dir sense cap llei de lectura, sinó sense constrenyiments. Jo també em trobava amb diversos grups de persones (algunes presents aquí avui, gràcies!) per treballar diversos temes, i vaig adonar-me que, sense saber-ho, posàvem en pràctica l’experiència de què parlen els llibres de Madame Balmary: quan la paraula circula lliurement entre les persones, esdevé una font d’enriquiment i de creixença personals. Em vaig sentir reforçat en el meu intent quan vaig llegir que ella havia començat les seves lectures de l’Escriptura a partir d’un grup de mares que esperaven els seus fills a la sortida d’escola...

En la seva obra hi he trobat moltes coses que m’agraden, i a través de les quals sense voler-ho, m’he format una mena de retrat robot de l’autora. Amb mil excuses, i confiant no allunyar-me gaire de la realitat, m’atreveixo a destacar-ne tres.

Primer, els seus textos produeixen una sensació de rigor i d’honradesa en els plantejaments, que es manifesta per exemple en el respecte al text original de les Escriptures (sovint amb l’ajut inestimable de la versió francesa feta per André Chouraqui, mort l’estiu passat), que la va dur a aprendre hebreu i grec per poder-hi accedir. Es manifesta també en la decisió de llegir tant com sigui possible sense condicionaments previs, en grup, dedicant el temps necessari a cada fragment, sense cap mena de pressa, fins a trobar la confirmació d’un sentit que es va esbossant a poc a poc. D’ella mateixa he copiat aquesta citació de Simone Weil: “L’atenció és la forma més rara i més pura de la generositat”. Una generositat que pot xocar de front amb els interessos més o menys camuflats dels qui volen fer dels textos o de les idees el seu patrimoni particular.

Segon, i conseqüentment, un aire de llibertat, de novetat, de sorpresa. Una mirada desinhibida sobre les narracions, que fuig de clixés predeterminats i usuals, com qui traient-se el calçat dels peus en arribar a casa, comença a sentir-se a gust amb les narracions. Per mi, aquesta és una de les condicions bàsiques per poder captar tant la vida de les persones com els textos que la recullen. El lector ha de ficar-se en la pell dels personatges de la narració, per viure’ls des de dins. Potser per això, succeeix allò que diu Bruner: que “les històries tan sols els passen a les persones que les saben narrar”. I Bertrand Russell rebla el clau afirmant que “l’ortodòxia és la tomba de la intel·ligència”.

Tercer, la capacitat de comprensió. Criticar la posició d’un altre, fins i tot usant una fina ironia, i respectar la persona, no és una postura gaire habitual. Com a traductor, em va tocar especialment l’exemple que explica Madame Balmary al final de “La Divine Origine”: podem comprendre les errades de certs traduttori – traditori de les Escriptures, perquè nosaltres també errem. Ella reconeix un seu error en haver citat erròniament de memòria el Codi d’Hammurabi en un altre dels seus llibres, “Le Sacrifice interdit”. Fer una crítica, que mai no és agra, sinó carregada d’humor i de tendresa, de Darwin o de Freud, no li impedeix reconeixer-los com a veritables gegants de l’esperit humà...

Last, but not least. Fent referència a un dels diàlegs que es troben en la pàgina 25 del llibre que avui es presenta, m’atreveixo a manllevar un testimoni sufi contemporani aportat per Xavier Melloni: “Un deixeble pregunta al seu mestre: “Senyor, ¿la revelació prové de fora o de dins? El mestre li respon, sorprès: ¿Hi ha cap diferència?”. Trobo que la senyora Balmary, amb la seva lectura simultània de les Escriptures i de Freud, ens ajuda a fer-nos veure que, en efecte, no n’hi ha cap.
Andreu Trilla Llobera

http://www.escuelaspias-td.es/Noticias2008/Albacete1.JPG