Ricard Vinyes
|
Ricard Vinyes |
||
http://www.pce.es/foroporlamemoria/noticias/elper_26112003.htm
http://www.nodo50.org/unidadcivicaporlarepublica/documunntosrep/el%20museo%20de%20barcelona.htm
http://www.avui.es/avui/diari/02/oct/19/pdf/02o19d39.pdf
Els nens perduts del franquisme
Ricard Vinyes, Montse Armengou i Ricard Belis
Proa
Durant els primers anys de la repressió franquista, milers de dones embarassades
o amb nens petits van ser tancades a la presó. Els nens, quan complien
tres anys, havien de sortir de la presó i, si no tenien ningú,
eren ingressats en col·legis religiosos o en hospicis, sense cap garantia
de retrobar mai les seves famílies. L'historiador Ricard Vinyes i els
periodistes Montse Armengou i Ricard Belis han rescatat de l'oblit les veus
d'aquests nens que ara, ja adults, ens donen el seu testimoni
Antonio Vallejo Nágera: "las íntimas relaciones entre marxismo
e inferioridad mental ya las habíamos expuesto anteriormente. La segregación
de estos sujetos desde la infancia podría liberar a la sociedad de plaga
tan terrible."
Juana Doña: Nos metieron en trenes de ganado para trasladarnos del campo
de concentración. Y ahí los niños se murieron porque los
dejaron a pleno sol. Unos guardias civiles se acercaron y dijeron "¡como
huele esto!". Y les dijimos: "Porque hay mierda y dos niñas
muertas". Y entonces las madres tuvieron que dejar a las niñas muertas
en el andén y entrar otra vez al vagón para llevarlas presas a
Madrid.
Carme Riera: En 10 dies van morir 32 criatures a la presó de Saturraran.
El dia que va morir la meva filla, les monges van començar: "Ay,
¡un angelito que adorará a Dios! ¡Esto es una gloria!".
Mira, els vaig arrencar la toga i les vaig fotre fora. I a l'enterro no m'hi
van deixar anar.
Julia Manzanal: Cuando fueron a detener a Justa Mir, su hijo lloraba y ella
le llamó: ¿Lenin, ven, hijo mío¿. Los policias le
dijeron: ¿¿Qué ha dicho usted, el niño se llama
Lenin?¿. Cogieron al niño de las piernas y le estrellaron la cabeza
contra la pared.
Sinopsi
"30 Minuts" presenta un reportatge especial de dos capítols
que recull el treball d'un any d'investigació i recerca. "Els nens
perduts del franquisme" revela un dels períodes més foscos
de la història recent d'Espanya: la desaparició de nens fills
de republicans i la separació forçosa de les seves famílies
per part de la repressió franquista. 1936.A mesura que les tropes sublevades
de Franco van guanyant terreny, les presons comencen a omplir-se de persones
que havien comès un únic "delicte": ser fidels a la
República. Convents, fàbriques, escoles.... centenars de llocs
es van habilitar com a camps de concentració o improvisades presons per
donar cabuda als opositors al nou règim. Entre aquests presoners hi havia
milers de dones. Dones compromeses, dones militants de partits polítics
d'esquerra o, senzillament, dones que eren l'esposa, mare o germana d'un republicà.
I nens, molts nens que van néixer o que van ingressar a la presó
amb les seves mares i que van passar els primers anys de la seva vida privats
de llibertat per ser fills de "rojos". Les males condicions higièniques
i d'alimentació van fer que molts d'aquests nens morissin a la presó.
D'altres, els més "afortunats", estaven privats de llibertat
fins que afusellaven a la mare o fins que aquesta sortia en llibertat. Però
l'edat màxima fins a la qual els nens podien estar a la presó
era els tres anys. Això plantejava un dilema a les dones que tenien el
marit a la presó o afusellat i que no tenien ningú de la família
ni cap amistat que pogués fer-se càrrec de la criatura. El destí
d'aquests nens era, indefectiblement, anar a parar a un hospici d'Auxilio Social
o algun col·legi religiós. I això, que podia semblar una
solució, era temut per tothom. Era sabut que, sovint, quan un nen entrava
en una d'aquestes institucions, els pares podien perdre'n la pista. O bé
sortien completament transformats, educats per odiar els ideals dels pares,
o imbuïts d'una religiositat que els podia abocar a fer-se monges o capellans.
En el rerefons de tot això hi havia un personatge obscur que, des dels
budells del règim, argumentava "científicament" per
què els nens havien de ser separats dels seus pares. Es tracta del psiquiatre
Antonio Vallejo-Nágera, cap del servei de Psiquiatria de l'Exèrcit.
La seva formació, ampliada en alguns dels congressos psiquiàtrics
fets a l'Alemanya nazi i amb els experiments que va fer amb les dones de la
presó de Màlaga, alimentava la idea que l'única solució
per als fills dels "rojos" era separar-los dels seus pares. Les característiques
de la transició democràtica fan que alguns dels aspectes més
foscos de la història recent d'Espanya no s'hagin explicat encara. El
reportatge se centra en un d'aquests aspectes més desconeguts: els nens
de les famílies republicanes com a víctimes innocents de la repressió
franquista. EL PERQUÈ D'AQUEST DOCUMENTAL "Explicaré fets
reals, però hi haurà qui digui que els he inventat." OvidiLa
generació que va viure la guerra civil espanyola s'extingeix. Els anomenats
vençuts, els perdedors, amb prou feines han pogut donar la seva versió
del fets, sobretot d'esdeveniments tan terribles com els que s'expliquen en
el documental. És ara o mai. Han fet falta més de 25 anys després
de la mort del dictador perquè alguns dels afectats parlin per primera
vegada davant d'una càmera de televisió sobre la mort per inanició
i malaltia de centenars de criatures a les presons, de la desaparició
dels seus fills, de decrets que canviaven els cognoms dels nens sense el consentiment
dels pares, d'adopcions irregulars. Gairebé un any d'investigació,
contactes amb un centenar de persones, 30 entrevistes, recerques en arxius espanyols
i de l'estranger....Tot això per donar llum sobre uns fets que s'havien
mantingut tancats en el silenci de la repressió de Franco. Patint una
mena de síndrome com la que explicava Primo-Levi després de la
seva experiència en els camps de concentració de l'Alemanya nazi,
alguns dels personatges que intervenen en el documental no havien pogut parlar
mai, no havien pogut denunciar mai els abusos a què van ser sotmesos.
Primer, per la mateixa dictadura. Després, perquè ningú
no s'hauria cregut que aquestes barbaritats, més pròpies de latituds
llunyanes com Xile o Argentina, haguessin passat aquí. Com diuen alguns
historiadors, l'excepcionalitat de la guerra civil espanyola no és la
guerra en si mateixa, sinó la llargada i intensitat d'una repressió
que va comptar, com en cap altre lloc, amb la col·laboració de
l'Església catòlica i que es va estendre fins a la mateixa mort
de Franco. CAPÍTOL 1 Hem estructurat el documental en dos capítols.
En el primer veurem com els primers anys de la repressió incideixen amb
molta virulència en l'univers femení. Milers de dones, embarassades
o amb nens petits, són tancades a la presó, en unes condicions
infrahumanes. Els nens moren fam i de malalties. Moltes mares són afusellades
amb la incògnita de què serà dels seus fills. El patiment
de les mares s'aguditza quan els nens compleixen tres anys i han de sortir de
la presó. Si no tenen família a qui enviar les criatures, l'estat
els ingressa a col·legis religiosos o hospicis d'Auxilio Social. El pitjor
no és només la separació física, sinó el
treball de mentalització que es feia en aquests centres per posar-los
contra les idees dels seus pares. Un reportatge de: MONTSE ARMENGOU I RICARD
BELISAssessorament històric: RICARD VINYESProducció: MUNTSA TARRÉSDocumentació:
MARIBEL SERRARecerca: MIREIA PIGRAUImatge: WALTER OJEDAMuntatge: MARIA JOSEP
TUBELLAMuntatge musical: VÍCTOR CORTINAAtrezzo: ÀNGEL CANUTPosproducció
d'àudio: RAMON RUIZ
http://www.ub.es/dphc/contemporania/doc/presonsfranco.PDF